El terme fractura s’usa en molts contextos de la nostra vida. Podem parlar de fractura social, fractura digital, fractura mecànica, fractura mineral, fractura geològica… i fractura òssia. En tota fractura hi ha una pèrdua de la continuïtat estructural normal provocada per la tensió. Fractura és sinònim de separació, trencament o divisió.
Una fractura òssia em mostra la meva divisió interna, entre pensament, acció i sentiment. Posa en evidència la meva incoherència. No hi ha coherència entre el que penso i el que sento. És com si acció i emoció juguessin a estirar la corda: d’una banda hi ha l’acció, que estira cap a un costat, i per l’altra, l’emoció, que estira cap a l’altre. Quan aquesta tensió provocada per forces oposades es manté en el temps, la corda acaba trencant-se, igual que l’os. Hi ha una violència no expressada, continguda, que m’acaba afectant a mi. Si no actuo o no m’expresso en coherència amb allò que sento, em trenco.
Tot símptoma osteoarticular té a veure amb un conflicte de desvaloració, una falta de valor per un mateix. No ens sentim capaços perquè vivim amb desvalorització extrema. El nostre esquelet és la nostra estructura, la que ens permet desplaçar-nos, obrir-nos a l’exterior. Si no ens valorem, ens estem privant d’aquesta exploració; ens paralitzem fins a tal punt que, quan ens fracturem un os, se’ns trenca la nostra estructura vital. I una vegada trencats, no tenim més remei (per prescripció mèdica) que descansar el temps suficient per fer possible la reconstrucció, la recuperació de la massa òssia.
Durant aquest període, se’ns està donant l’oportunitat de reconstruir la nostra manera de viure. Aquest descans, aquesta pausa imposada, ens convida a la reflexió. És evident que “el que he fet fins ara ja no em serveix”. Se’ns regala un temps per fer-nos més forts, per poder recuperar el valor i així poder actuar sent coherents amb allò que sentim.
No és trencar aigües una fractura? I sortir de l’ou?
Tot símptoma osteoarticular té a veure amb un conflicte de desvaloració, una falta de valor per un mateix. No ens sentim capaços perquè vivim amb desvalorització extrema. El nostre esquelet és la nostra estructura, la que ens permet desplaçar-nos, obrir-nos a l’exterior. Si no ens valorem, ens estem privant d’aquesta exploració; ens paralitzem fins a tal punt que, quan ens fracturem un os, se’ns trenca la nostra estructura vital. I una vegada trencats, no tenim més remei (per prescripció mèdica) que descansar el temps suficient per fer possible la reconstrucció, la recuperació de la massa òssia.
Durant aquest període, se’ns està donant l’oportunitat de reconstruir la nostra manera de viure. Aquest descans, aquesta pausa imposada, ens convida a la reflexió. És evident que “el que he fet fins ara ja no em serveix”. Se’ns regala un temps per fer-nos més forts, per poder recuperar el valor i així poder actuar sent coherents amb allò que sentim.
No és trencar aigües una fractura? I sortir de l’ou?
Una fractura sempre representa el pas del conegut (situació de confort) al desconegut (situacions noves on posar a prova el nostre valor). Passem del món limitat a les infinites possibilitats. Quan ens desprenem dels programes heretats dels nostres ancestres, aquests programes que formaven part dels nostres hàbits, aquests programes còmodes per coneguts, però incòmodes perquè ens bloquegen la nostra vida, apareix la por al desconegut, a la nostra nova vida. Però hem de ser conscients que solament podem trobar la llum si som capaços d’alliberar els programes heretats i “sortir de l’ou” per afrontar la vida que volem viure lliurement. TRENCAR ENS PERMET RENÉIXER.
