Especialista en salut emocional

Gestió d'emocions i creences / Sentit biològic de malalties i conflictes / Estudi de l'arbre genealògic

TOTES LES VEUS EN UNA

Terra baixa, d'Ángel Guimerà, és l'obra de teatre més traduïda i representada de tota la literatura catalana. Es tracta d'un drama rural on tots els elements que hi apareixen estan carregats de simbolisme, representa la lluita entre la llum i l'ombra, com en la nostra pròpia vida.

Començant pels personatges. El Manelic, el protagonista, un home senzill que representa la puresa, la bondat, un pastor que viu a la muntanya (la terra alta), lliure de tota corrupció. La Marta, una noia de la terra baixa, que des de molt jove es veu obligada a mantenir relacions íntimes amb el propietari cacic, el Sebastià, el qual representa el poder, l'autoritat i acaba sent el llop que el Manelic matarà perquè triomfi l'amor pur i lliure.
La Marta troba en l'amor de Manelic la força per alliberar-se, deixar de ser submisa i no ser dependent de Sebastià.


Lluís Homar, en l'última adaptació d'aquesta obra, ens mostra tots els personatges amb una sola veu, la seva. Un monòleg en el qual ballen les dualitats. Apareix el femení i el masculí, la puresa i la ferocitat, la llibertat i la imposició, l'autoritat i la submissió, la terra alta i la terra baixa... Tot contingut en una mateixa persona. I per si això no fos poc, en aquest muntatge han tingut la delicadesa d'incorporar la veu de Silvia Pérez Cruz, que et permet aconseguir aquesta emoció sublim, a la qual les paraules no tenen accés.






Aquesta és la gran veritat, "Tots som Un". Si aquesta obra ja tenia una força increïble tal com el seu autor la va escriure, imagineu veure un actor en escena representant totes les cares, totes les veus, totes les emocions, tots els sentiments... Així som nosaltres, en cadascun de nosaltres habiten tots els personatges. N'hi ha alguns que formen part de la nostra llum i uns altres que representen la nostra ombra, però no per això hem de menysprear-los, sinó tot el contrari, els que són en l'ombra han de veure la llum.
Per aconseguir apropar-nos més a aquesta llum, anem tallant amb lligams, acceptant la nostra ombra i agraint a tots aquells que es creuen en el nostre camí la possibilitat que ens donen de veure'ns reflectits en ells, com en un mirall.

Gràcies per aquesta obra d'art en majúscules.

LA IL·LUSIÓ DE SER NEN

Aquests dies, a Barcelona, s'està representant "El petit príncep: El musical", basat en el text de Saint-Exupéry; aquesta obra mestra de la literatura, sempre actual, que ens permet recordar el nen que tots portem dins.

Per uns dies, en aquestes dates de Nadal, i justament avui, nit de Reis, ens permetem viure la il·lusió, però ho fem a través dels ulls dels nostres fills. Per uns dies, apareix el nostre nen interior..., aquest nen tan oblidat durant l'any, perquè com a adults no vivim amb el cor, sinó amb el cap. Ens vénen molt bé les paraules de la guineu: "Solament s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls".

De vegades tenim por de deixar sortir aquest nen interior perquè en algun moment es va sentir ferit, i se sent vulnerable. I com a adults no acceptem la vulnerabilitat. Hem de ser forts, capaços, controladors... i no ens adonem de tot el que hem perdut pel camí.

Amb aquestes paraules comença El petit príncep:
                                  

 "A LEON WERTH


Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa gana i fred. I és clar, necessita molt que la consolin. Si amb totes aquestes excuses no n'hi ha prou, vull dedicar aquest llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin.) Doncs corregeixo la dedicatòria:

A Léon Werth
quan era petit."



Com a adults moltes vegades ens limitem i limitem els nostres fills. Ells ens ensenyen a viure la vida amb llibertat, amb il·lusió, amb màgia, amb somnis..., i gràcies a ells podem recuperar el nostre nen interior.

Dono gràcies als meus fills per totes les coses que em permeten aprendre cada dia. 

PARLANT DE LES PARAULES

Parlant de les paraules, em ve de gust tornar a llegir Las palabras andantes d'Eduardo Galeano. Uns textos plens de paraules, fantasia, somnis, desitjos, històries... Una joia per somiar despert, ple de "finestres" per poder tenir una altra visió de la vida... Amb unes il·lustracions de J. Borges, que ens permeten anar més enllà de les paraules, i submergir-nos en un món màgic...

Galeano ens parla de les paraules, la memòria, la música, la mort, l'art, la dona, la ciutat, l'arribada, la partida, la mar, el cos, l'herència, la por, la utopia... Aquestes paraules errants que ens parlen de la nostra vida...


Aquí us en deixo un fragment perquè pugueu gaudir-ne...

                          Ventana sobre la palabra (IV)

 "Magda Lemonnier recorta palabras de los diarios, palabras de todos los tamaños, y las guarda en cajas. En caja roja guarda las palabras furiosas. En caja verde, las palabras amantes. En caja azul, las neutrales. En caja amarilla, las tristes. Y en caja transparente guarda las palabras que tienen magia.


      A veces, ella abre las cajas y las pone boca abajo sobre la mesa, para que las palabras se mezclen como quieran. Entonces, las palabras le cuentan lo que ocurre y le anuncian lo que ocurrirá."