Especialista en salut emocional

Gestió d'emocions i creences / Sentit biològic de malalties i conflictes / Estudi de l'arbre genealògic

Partint de la base que tot conflicte o malaltia té un origen emocional, poso al vostre abast diferents metodologies i eines (programació neurolingüística, sentit biològic de malalties i conflictes, estudi de l'arbre genealògic, estudi del projecte sentit, meditacions...) que possibiliten un canvi de pensaments, d'emocions i d'accions, el qual es tradueix en una millora de l'estat de salut, tant física com emocional. 

  • Per a símptomes repetitius (musculars, respiratoris, digestius, al·lèrgies...)
  • Per a malalties diagnosticades com a cròniques (circulatòries, asma, artritis, fibromiàlgia...)
  • Per a malalties de la infància (otitis, bronquitis, dermatitis, diarrees, conjuntivitis...)
  • Per a trastorns nerviosos (depressió, ansietat, crisis angoixa, estrès, pànic, fòbies...)
  • Per a consultes ginecològiques (endometriosi, menstruacions doloroses, menopausa...)
  • Per a dificultats en la concepció i embaràs (infertilitat, avortaments, nens prematurs...)
  • Per a casos d'obesitat i sobrepès
  • Per a trastorns alimentaris (anorèxia, bulímia...)
  • Per a trastorns conductuals (dèficit atenció, agressivitat, autisme, hiperactivitat...)
  • Per a conflictes en les relacions (familiars, de parella, laborals, a l'escola...)
  • Per a conflictes de desvalorització (maltractaments, abusos, assetjament...)
  • Per a addiccions (alcohol, drogues, sexe, joc...)

Consulta privada
A partir d'un símptoma, malaltia o conflicte, busquem l'origen emocional en l'arbre genealògic i en l'etapa del projecte sentit (concepció i embaràs) perquè la persona pugui entendre la seva història, en prengui consciència i pugui actuar a la seva vida sent coherent amb allò que sent.

Cursos i tallers
Mitjançant tècniques de relaxació, protocols de PNL, incorporació de recursos (valors), atenció a la relació paraula-pensament..., connectem amb el nostre inconscient i aprenem a gestionar emocions, canviar creences…, per tal d'aconseguir una nova percepció de la nostra realitat, per poder-la viure sense dolor, sofriment o judici. 

Tallers de Transgeneracional i Projecte Sentit: presa de consciència de la nostra herència emocional.

Tallers sobre el conte terapèutic.

Meditacions guiades (segons la metodologia del neurocientífic Joe Dispenza).

Assessorament
Suport en la gestió d'emocions i resolució de conflictes en contextos amb infants, malalts crònics, addiccions, maltractaments, separacions/divorcis,... sigui a partir de xerrades en centres de salut, centres educatius, associacions, empreses..., així com directament amb les persones afectades o els professionals al càrrec (terapeutes, educadors, infermers, metges...).

Pots trobar-me a:


Pl. Joan Alsina, 11, 1-F
08440 Cardedeu
Tel. 662 177 811
----------------------


CALOR, FOGOTS, FEBRE...

Hem començat l'estiu amb una onada de calor. Estem amb una temperatura ambiental força extrema. Solament busquem la manera de refrescar-nos per suportar millor la situació. Els metges ens recomanen beure molta aigua, evitar l'exposició al sol durant les hores de màxima intensitat... tot per evitar cops de calor, situacions de deshidratació i insolació. 

Sentir calor en aquests moments és molt normal i es tracta d'una temperatura compartida. Però què passa quan sentim calor, fogots... en moments que no fa calor? En aquest cas, ja no es tracta d'una calor natural, sinó d'una calor generada biològicament pel nostre cos. 

Un exemple d'aquesta calor autogenerada el trobem en algunes dones durant la menopausa. Es tracta dels famosos "fogots" que tant les incomoden; aquesta sensació de calor corporal intensa que pot implicar suors i enrogiment de la pell, sobretot de la part alta del tòrax, coll i cap. Quan aquests fogots són molt freqüents, la dona pot sentir-se més cansada, irritable, ansiosa i també pot ser que tingui dificultat per agafar el son. 

Però no totes les dones tenen fogots durant la menopausa. Es presenten en aquelles dones que viuen la menopausa com una etapa vital que les invalida com a dones, senten que deixen de ser la dona que fins al moment han estat i tot el que aquesta emoció comporta. La por d'envellir, de deixar de ser desitjable (falta de calor del mascle), de perdre facultats...; entren en la creença que "tot passat va ser millor" i inconscientment cerquen la calor perduda. El seu cos ho manifesta en forma de fogots.

Una altra de les manifestacions físiques d'aquesta calor és la febre. El conflicte que hi ha darrere d'un procés febril és: "no tinc l'escalfor que necessito" i una emoció d'enuig associada a aquesta carència. Amb la febre el que fem és compensar aquesta falta de calor (falta d'amor, cura, abraçades...) generant la pujada de la temperatura corporal. Com que sentim que no rebem l'amor que necessitem, nosaltres mateixos ens donem calor (febre).

Segons la Biodescodificació, en termes generals, quan el nostre cos manifesta calor, ens indica que hi ha ira reprimida, conseqüència d'un conflicte de separació, de falta de calor humana. El sentit biològic d'aquesta calor que el nostre cos genera és poder compensar la manca d'amor que experimentem.

Com sempre, hem de trobar en quin moment es va generar aquesta carència emocional, aquesta falta d'amor, aquesta falta de calor... per poder transformar aquesta emoció i permetre una altra percepció de la realitat.

Taller: "APRENENT A USAR ELS NOSTRES RECURSOS (VALORS)..."

Dissabte, 6 de juny de 2015
En aquest taller, a part de fer unes relaxacions que ens ajudin a desconnectar de les rutines diàries i connectar amb el nostre interior, descobrirem que tots els recursos que necessitem són dins nostre i que tot depèn de nosaltres mateixos.

Ens adonarem com els valors (amor, força, llibertat, confiança…) ens serveixen com a recursos en moltes situacions conflictives.

Aprèn a incorporar aquests recursos a la teva vida i comprovaràs com les situacions conflictives es transformen.

La clau és prendre consciència i actuar en coherència amb allò que sentim.
Lloc: pl. Joan Alsina, 11, 1-F (Cardedeu)
Hora: de 10h a 13h
Si vols compartir aquesta experiència, truca'm al 662 177 811 o envia'm un correu a evacamarenasanjuan@gmail.com

MALALTIES GENÈTIQUES

La nostra genètica ens parla de la nostra herència biològica, però en cap cas ha de ser determinista. Si afrontem la malaltia genètica des del determinisme genètic, ens trobem amb un diagnòstic que paralitza la nostra actuació i ens inclina a la ressignació.

Afortunadament ja sabem, gràcies a l'epigenètica, que els gens no creen les malalties. L'epigenètica estudia com l'entorn controla l'activitat genètica; demostra que és possible un canvi en la funció gènica sense un canvi en la seqüència de l'ADN. 

Per il·lustrar aquesta informació, transcric un fragment de Deja de ser tu de Joe Dispenza (Ediciones Urano, p. 107-108):

"La epigenética nos permite pensar en el cambio con más profundidad. El cambio de paradigma epigenético nos da la libertad de activar la actividad genética y cambiar nuestro destino genético. En aras de la ilustración y la simplificación, cuando hablo de activar un gen al expresarlo en distintas formas, me refiero a encenderlo. En realidad los genes no se encienden ni se apagan, se activan por medio de señales químicas y ellos se expresan a sí mismos de determinadas formas creando diversas proteínas.

Sólo por el hecho de cambiar nuestros pensamientos, sentimientos, reacciones emocionales y conductas eligiendo, por ejemplo, un estilo de vida más sano en cuanto a la nutrición y al nivel de estrés, ya les estamos enviando a las células nuevas señales, y éstas expresan entonces nuevas proteínas sin cambiar el plano genético. Aunque nuestro código del ADN siga siendo el mismo, en cuanto se activa una célula de una nueva forma al disponer de una nueva información, la célula puede crear miles de variaciones del mismo gen. Podemos indicarles a nuestros genes que reescriban nuestro futuro


Arribem a aquest món amb una informació genètica heretada del nostre clan, però la manera com s'expressa gran part d'aquesta informació dependrà de cadascun de nosaltres. 

Tu i la teva percepció és qui controla la teva vida.

ANEM A VEURE... LA VISTA

Avui volem dedicar aquest article al sentit de la vista. Es podria podria dir que, a través de la vista, percebem gran part de la informació que arriba a nosaltres. I, a partir de la frase "una imatge val més que mil paraules", es dedueix la importància que té avui dia el sentit de la vista en la nostra societat.

Quan abordem un problema de visió, sabem que està relacionat amb una emoció de por. La persona que té afectada la vista és perquè viu en un estat d'alerta i vigilància permanent, perquè sent que el perill està present. Normalment aquest conflicte de por en la visió es produeix a causa del que no aconseguim veure o per repetició de conflictes que veiem i no volem veure.

A continuació exposo què s'amaga darrere de les patologies de la vista més freqüents:

  • la MIOPIA: "Hi veig bé de prop", perquè el perill el tinc a prop, o "no hi veig bé de lluny", que denota que no vull veure el que hi ha més lluny, no vull veure el futur. 
  • la HIPERMETROPIA: "Hi veig bé de lluny", indica que es percep el perill lluny en temps o en espai, o "no veig bé de prop", és a dir, no vull veure el que està al meu al voltant, prop de mi. 
  • l'ASTIGMATISME: Es produeix una alteració de la visió perifèrica, és a dir, "vull transformar una part de la realitat, deformo la realitat". 
  • la PRESBÍCIA o VISTA CANSADA: Es redueix el poder d'acomodació de l'ull, la qual cosa provoca una dificultat per enfocar de prop. "No tinc visió de prop", és a dir, no vull veure el que tinc davant: "què passarà ara que vaig a...?" Hi ha un rebuig a acomodar-se.
  • el GLAUCOMA: En augmentar el líquid intraocular, es produeix l'efecte lupa. L'emoció que amaga és: "vull apropar alguna cosa" o "se m'ha escapat alguna cosa per poc".
  • les CATARACTES: "No m'agrada el que tinc davant meu", és a dir, el que veig no m'agrada i per això ho cobreixo amb una cortina, per ocultar-ho.
  • l'ESTRABISME: És un problema muscular (desvalorització) que impedeix fixar la mirada de tots dos ulls en un punt. Els ulls enfoquen cadascun en una direcció per no veure alguna cosa que no ha de ser vista.
  • la CONJUNTIVITIS: Es relaciona amb una actitud d'enuig i frustració relacionat amb allò que s'està veient.
  • la CEGUESA: el seu sentit biològic és fugir del perill en el camp visual. Conflicte d'estruç (amagar-se per no afrontar el perill).
Com sempre, cal tenir en compte des de quan la persona presenta aquesta patologia i analitzar la situació que la va desencadenar, per així poder portar a aquest moment una nova informació que permeti que la persona el pugui viure amb amor i no amb por.

FUNCIÓ PATERNA


Avui, 19 de març, se celebra Sant Josep, pare del fill de Déu, i es commemora, per extensió, el Dia del Pare, amb la intenció d'honorar la funció del pare de família i la seva influència en la vida dels fills. Per aquesta raó, em ve de gust dedicar aquest article a la funció paterna vista des del nostra perspectiva d'estudi.

Per començar, un aclariment. En la nostra societat hi ha diversos models de família (nuclear, extensa, monoparental, de mare soltera, de pares separats...). Quan fem l'estudi del Transgeneracional, tenim en compte la funció materna i paterna, però independentment que sigui un home, una dona o una institució qui les exerceixi. Per aquesta raó, distingim entre funció paterna i pare. 

Podem dir que la mare s'encarrega de la construcció física i emocional dels fills i el pare, de la construcció mental. M'explicaré. En els primers anys de vida, un fill té un vincle molt estret amb la seva mare, perquè encara necessita a la mare per poder créixer i evolucionar, però arriba un moment en el qual és necessari que el fill vagi adquirint certa independència per poder ser responsable de la seva vida. Aquesta distància entre mare i fill solament la pot posar un pare, o algú que exerceixi aquesta funció. La funció paterna té a veure amb posar límits, donar ordres, prendre decisions, representa l'autoritat, la disciplina... i, en última instància, la peça fonamental perquè els fills puguin abandonar la casa dels pares i convertir-se en responsables absoluts de la seva vida. Un pare fa responsables els seus fills.




Si observem com es comporten els animals, comprovarem que la funció paterna, igual que la materna, és una funció biològica. Quan un lleó mascle mor, els lleons joves no se'n van de la bandada perquè les lleones no saben expulsar-los, no estan preparades per a això. Solament un mascle pot expulsar-los del clan familiar.

A tall d'exemple, tenim el cas d'un fill home que, sense pare o amb pare absent, es converteix en el rei de casa seva perquè no té un pare que li posi límits. En aquesta situació, també pot succeir que la mare, per falta d'un mascle alfa a casa, projecti sobre el seu fill home totes les seves necessitats com a dona i el castri. De vegades es converteixen en homes amb carència afectiva, amb addiccions... 

Darrere d'una funció paterna no exercida, sovint trobem fills irresponsables, immmadurs, incapaços de sortir del recer de les seves mares, d'independitzar-se..., en poques paraules, incapaços de responsabilitzar-se de la seva vida.

Moltes vegades, per determinar l'origen d'un conflicte o malaltia, ens ajuda recórrer a la simbologia. En aquest cas, alguns símbols que relacionem amb la funció paterna són el sol, el pa (gluten), l'or...; el cap, les mans...; les obligacions, l'autoritat... 

Com sempre, es tracta d'estirar el fil, per arribar a descobrir què s'amaga darrere de cada història.

Feliç funció paterna!

DIGUES COM VAS NÉIXER I ET DIRÉ COM ETS

El part és el moment en què físicament abandonem l'úter matern i tallem amb el cordó umbilical que ens ha unit a la nostra mare durant aproximadament nou mesos. Però hi ha moltes maneres de néixer. I ara veurem quina informació descobrim al darrere de cada una d'aquestes maneres...

PART RÀPID: Està relacionat amb grans dosis d'energia. Hi ha pressa per abandonar l'úter de la mare o de la mare per deixar sortir el bebè. 

Moltes vegades trobem persones que són impacients, que van sempre corrents, amb presses, que són nervioses, fins i tot hiperactives... 

PART LENT: Hi ha una resistència a deixar anar. La mare no està preparada per separar-se del seu fill/a. 

Són persones lentes, que viuen qualsevol procés com si fos una eternitat. També tenen la sensació d'alentir els processos dels altres. Tenen parelles que les retenen. Tot es perllonga més del necessari a les seves vides. 

PART INDUÏT: És un part provocat. Això representa una certa tonalitat d'apatia. No hi ha decisió de néixer. Són els altres els qui decideixen el naixement. 

Per tant, són persones que sempre esperen que siguin els altres els que portin la iniciativa. Els costa molt començar, l'acció. Per això se senten indefensos, dependents d'altres. 

AMB FÓRCEPS: Representa un part "forçat". 

Són persones que se sentiran forçades a fer coses, que no se senten autosuficients, ni lliures. Donen moltes voltes a les coses i viuen desconnectades de les seves emocions. També poden interpretar que qualsevol ajuda és perjudicial.

CESÀREA: Incisió quirúrgica en l'úter de la mare per a fer possible el naixement.

Hi ha la sensació d'impotència davant de la vida. Persones que se senten incapaces de decidir per elles mateixes i d'ocupar-se de les seves coses. Viuen la feina (escola...) com un sofriment. Els costa trobar el camí a la seva vida. 

PREMATUR: L'emoció del bebè és "he de néixer ara" perquè hi ha la sensació de perill al ventre de la mare. Hi ha un sentiment de separació (la incubadora representa una doble separació). 

Són persones que se senten soles, observades, jutjades i molt vulnerables. 

DE NATGES: Relacionat amb la identitat: "He de mostrar qui sóc". El bebè mostra el seu sexe perquè sigui evident i no hi hagi dubtes. És habitual quan els pares desitgen un fill d'un altre sexe (sexe contrariat). També pot indicar por d'avançar perquè hi ha una informació de perill per tot el que se li ha projectat. 

Són persones que tenen por d'equivocar-se. Moltes vegades no acaben d'involucrar-se totalment i fan marxa enrere. Sovint els costa saber on van. 

TRANSVERS: Quan el bebè té el cap cap a un costat del ventre de la mare i el cul cap a l'altra banda. Hi ha una impossibilitat de néixer perquè no està enfocat. Sensació de no voler néixer, negar-se a seguir el camí. Hi ha una negació de la responsabilitat. 

Sovint són persones que senten que no segueixen la direcció que els agradaria. Se senten segurs actuant des de l'oposició. Tenen parelles, feines, situacions equivocades. Presenten confusió. 

VOLTA DEL CORDÓ UMBILICAL: Moltes persones nascudes amb voltes del cordó umbilical senten que són un destorb. Hi ha una memòria que els diu que el cordó volia ofegar-les, com si la mare les volgués sacrificar. Sensació d'ofec. Són persones que viuen la intimitat com a perillosa, les relacions les asfixien. Són resolutives en moments de crisi perquè en depèn la seva vida. 

DIFICULTAT RESPIRATÒRIA: Una dificultat respiratòria comporta una emoció de ràbia. El bebè sent que la seva mare no ha col·laborat amb ell en el moment del part. Sent manca d'espai vital i dificultat per viure el que vol viure. 

ICTERÍCIA: Presència de bilirrubina (color groguenc de la pell) perquè el fetge no pot eliminar-la. Representa ràbia de la mare. Per al bebè, l'aliment emocional de la mare és tòxic. Pot haver-hi sentiments de rancor.

PLACENTA: És l'òrgan efímer que proporciona al bebè l'aliment i l'oxigen necessari perquè pugui viure i créixer a l'úter de la mare. 

  • PLACENTA PRÈVIA: Quan la placenta se situa al coll de l'úter i impedeix la sortida del fetus. El sentit biològic és protegir el bebè d'una agressió externa (noció de violació): "protegir el bebè de la intrusió paterna...", "protegir el bebè del perill de l'exterior...". Pot ser que darrere d'aquest tipus de naixement hi hagi una sensació d'haver-se de protegir de les agressions. 
  • DESPRENDIMENT DE PLACENTA: És quan la placenta es desprèn de l'úter prematurament, i deixa el bebè sense aliment. Hi ha una separació entre la mare i el bebè. Pot ser que la mare senti que és tòxica per al bebè o que tingui por de fer-li mal. Inconscientment provoca el desprendiment per afavorir la vida del fill/a. Poden ser persones que no sentin el suport dels altres, que se sentin soles per afrontar la vida. 
  • DESPRENDIMENT TARDÀ DE PLACENTA: És quan, després del part, la placenta triga a desprendre's. Pot ser que hi hagi una necessitat de la mare de protegir i alimentar el bebè durant més temps. Poden ser persones dependents, que necessiten sempre el suport d'algú per poder afrontar la vida, ja que soles se senten incapaces. 
Observem que totes aquestes dificultats en el moment del part tenen el seu origen en el Projecte Sentit i en el Transgeneracional. Per això és tan interessant revisar aquesta informació per poder viure el part i el naixement de forma natural (sense condicionants previs). 

EL PODER DE L'OLFACTE

Si heu tingut ocasió de visitar el Basar de les Espècies d'Istanbul o qualsevol mercat d'algun país àrab, solament heu de tancar els ulls i segur que torna a la vostra memòria aquesta mescla d'aromes tan característica.

Com és possible recordar una olor?

La resposta és simple. Per al nostre inconscient no existeix el temps. Aquesta imatge que veiem en tancar els ulls, ens transporta al moment, a la situació viscuda no importa quan. Per a nosaltres aquesta situació torna a ser present. I amb ella tornen a nosaltres totes les sensacions viscudes (olors, sons, llum, emocions...).




Com funciona el sentit de l'olfacte?

Les cèl·lules especialitzades que hi ha a la cavitat nasal reben els estímuls procedents de les partícules odoríferes transportades per l'aire, els nervis olfactoris transmeten els estímuls al cervell, on els senyals passen al llarg del tracte olfactori cap a diverses zones del cervell, i les cèl·lules nervioses dels lòbuls temporals interpreten els estímuls.

Les diferents olors actuen provocant efectes profunds en el nostre comportament, estat d'ànim i funcionament del cos. Associem les olors a emocions, ja que l'olfacte està connectat amb el sistema límbic, que relaciona memòria i emocions. Cada vegada que percebem una olor, revivim la sensació que ens va produir la primera vegada. Sobretot recordem aquelles olors que més ens van impactar. Ja sigui per a bé (aromes que ens agraden): aquesta olor de les llenties de l'àvia que ens fan reviure la infància, l'olor d'un bebè, el perfum de la persona que estimem, l'olor d'herba mullada després de la pluja, el cafè acabat de fer... O per a mal (aromes que ens desagraden o fins i tot davant els quals reaccionem amb rebuig, ja que les percebem com un perill, com en el cas de les al·lèrgies): olor d'humitat, gramínees a la primavera, perfums... 

Quan algú reacciona amb rebuig davant una olor, relacionem aquesta reacció amb una emoció reprimida, que el nostre organisme s'encarrega d'expressar en forma de símptoma (al·lèrgia, rinitis...). Per poder desbloquejar aquesta emoció oculta que la persona no es va permetre expressar en aquell moment, portem el client a aquesta situació per permetre-li que l'expressi i així el seu inconscient pugui alliberar aquesta relació entre olor i emoció.

Els símptomes són oportunitats per prendre consciència que limitem les nostres percepcions.

Dóna't permís per alliberar i així poder gaudir de les aromes que et brinda la vida.

ACOMPANYAR

Hem decidit ser acompanyants en processos de salut. Fer de l'acompanyament la nostra feina. Però la vida ens dóna moltes situacions en les quals ens toca acompanyar sense haver-ho decidit.

ACOMPANYAR significa ser aquí, estar present. Però no significa ser l'altre, sinó ajudar-lo a ser més ell mateix. Sempre des del respecte, sense intromissions. Deixant que sigui l'altre qui decideixi. Permetent la seva voluntat. Potser en silenci, però sentint la presència.

Segurament un dels acompanyaments més bonics sigui, com a mare, ajudar a néixer un fill i potser el més dolorós sigui acompanyar un ésser estimat en el seu procés de mort. Aquests dies la vida m'ha posat la mort al davant. 

No és fàcil veure com algú que estimes està deixant la vida sense que puguis fer-hi res. Impotència és la paraula. Costa trobar paraules per definir la mort, i paraules per acompanyar qui se'n va. Són moments per al silenci, però es tracta d'un silenci compartit.

Moltes vegades, en consulta, quan abordem el Transgeneracional, veiem morts silenciades. Per aquesta raó, des d'aquest article vull reivindicar parlar de la mort i dels morts. Per això em ve de gust compartir l'entrevista a Francesc Torralba (professor universitari, filòsof i teòleg català) "Si te escapas de la muerte, te escapas de la vida" (publicada a la Vanguardia el 6/02/2009), en la qual parla del seu llibre Plantar cara a la mort.

Aquesta entrevista és una excusa com una altra per intentar dissipar el silenci que moltes vegades comporta la mort.

"-¿Por qué en el siglo XXI y en una sociedad como la nuestra, el tema de la muerte sigue siendo un tabú, incluso superior al del sexo?
- Es una pregunta que me he formulado muchas veces; el hecho de que sea un tabú ya nadie lo cuestiona, siempre pensando en sociedades europeas. Ahora bien, ¿por qué? En el libro propongo varias hipótesis. Una primera opción es que la muerte es un tabú porque nosotros vivimos en una sociedad muy sofisticada tecnológicamente y con la idea de que podemos controlarlo todo. En este sentido, la muerte es una bofetada porque no podemos evitar que mueran las personas que queremos. Podemos alargarles la vida, muchas veces inadecuadamente, pero no podemos evitar su muerte. Eso es algo que no asumimos porque partimos de una premisa falsa, que es que tenemos un control sobre todo. 

-Más teorías.
-Nos hemos quedado desnudos de los grandes relatos que hablan del más allá. En las sociedades tradicionales había una gran explicación sobre qué nos pasaba, y la gente se lo creía. Son los relatos denominados de ultratumba, tipo Divina Comedia. Colectivamente, hemos dejado de creer en eso y nos hemos quedado sin respuestas ya que no se han sustituido por otros relatos. Hemos dejado de hacernos preguntas como esta de la muerte porque hemos visto que no existen respuestas concluyentes, y eso nos inquieta mucho. Después creo que hay otros dos motivos que a mí me parecen igualmente importantes. 

-Adelante, le escucho.
-Vivimos en una sociedad anestésica, quiero decir, que pensar es algo extraño en nuestra sociedad. Pensar es una actividad, incluso diría, pecaminosa en nuestra sociedad. Finalmente, en nuestra sociedad hay mucha distracción y evasión. El tema de la muerte no es rentable, ni agradable y hay otros temas que te permiten estar diariamente distraído. Hasta que, la muerte toca de cerca. Cuando eso pasa, todo el globo se pincha y se desinfla. La gente se siente sin herramientas, sin recursos, sin relatos y se produce lo que podemos llamar el estado de shock.

-¿Echa en falta algún elemento educativo que nos permita afrontar este estado de shock?
-Absolutamente. La educación ha hecho un giro espectacular. Hemos pasado de una educación que escondía a Eros, al sexo y a la vida sexual, a una educación actual donde ciertamente los niños saben que los bebés no vienen de París, pero no saben que se van a morir, que sus padres morirán, o por qué mueren sus abuelos, no lo tienen asumido. Cuando esto pasa, porque pasa, nos encontramos sin herramientas para afrontarlo. Eso deriva en una situación de desconcierto, miedo, pánico. Hemos abierto la jaula y hemos dejado que Eros volase libre, pero hemos encerrado dentro a Thanatos. 

-Hay gente que le dirá que la muerte es algo inevitable, que no se puede cambiar. ¿Entonces por qué deberíamos pensar en ello?
-Sí, es cierto que me he encontrado con gente que tiene este discurso que me planteas, pero la respuesta es muy clara. Es verdad que morir, morimos. Pero fíjate que distinto es cuando uno asume que la muerte forma parte de la vida. Verás cómo y de qué forma se valora cada instante que pasa. Si la vida es tan apasionante es porque es limitada y porque en este tiempo, que no sabes que durada tiene, debes desarrollar tu proyecto de vida. ¿Qué sacas de avanzar la muerte? Descubrir el tesoro que supone estar vivo y de la chamba que significa estar en el mundo. A mi entender, la conciencia de la mortalidad no te lleva a un pesimismo vital, sino todo lo contrario, a dar mucho valor a cada instante concreto. No sabes si estarás el año que viene, y en el caso de que estés, no sabes cómo. Esto te hace pensar seriamente en el valor que tiene cada día, cada gesto, cada beso…

-¿Cuesta más asimilar la muerte de los otros antes que la propia?
-De los demás no, de los seres queridos sí. Hay tres elementos, el tu, el yo y los otros. Los otros son los anónimos, y su muerte te deja indiferente porque eran indiferentes en tu vida, no lo experimentas como dolor. Eso solo lo haces cuando es un tu, un amigo, la mujer, un familiar…La muerte del tu es muy difícil de digerir porque no te imaginas tu vida sin ese tu, sin su conversación, sus gestos, sus manos. Es más fácil imaginar que el mundo continúe sin ti.

-Hay gente que se siente culpable cuando muere un ser querido. ¿Por qué experimentamos esta actitud?
-Es cierto, lo que pasa es que creo que hay culpabilidades lógicas y otras que son absurdas. La lógica es aquella que tiene que ver con la conciencia de haber transgredido la ley o sencillamente haber causado mal al otro. Ahora bien, hay veces que hay culpas que pesan mucho y que son absurdas, como cuando alguien se siente culpable por algún accidente de tráfico. Son cosas que no dependen de ti. La culpabilidad que podríamos evitar es la de que no le dije cómo quería a esa persona. Como creemos que estaremos de forma indefinida, las grandes palabras quedan pospuestas. 

-En el libro habla usted del choque entre memoria y recuerdo. ¿Cómo debemos recordar aquellos que nos han dejado?
-Este es el gran tema, cómo gestionamos los recuerdos, porque los recuerdos también son emocionales. Nuestra memoria es emocional, y es algo que hay que recordar. Hay recuerdos que nos generan nostalgia, dolor, pero nosotros somos seres humanos de recuerdos. Respecto a las personas queridas, tenemos el deber de recordarles, pero de lo que sí que estoy convencido es que vivir obsesionado con ese recuerdo no te deja vivir el presente. El fetichismo del objeto, de la pipa, de la americana que llevaba, puede llevar a instalarte en un pasado y a vivir patológicamente su presente. Tienes que empezar, iniciar, pero a la vez recordar. El recuerdo te debe ayudar a seguir viviendo, pero nunca ser un obstáculo. 

-Aquí tenemos que hablar de nuevo del sentimiento de culpabilidad. Empezar una nueva vida con otra persona, vender los objetos personales de alguien que ya no está…
-Sí, pero el tiempo aquí juega un factor clave. ¿El tiempo lo cura todo? Creo que no, pero sí que ayuda a situar el recuerdo en su sitio. 

-Describe en su libro siete actitudes básicas ante la muerte. ¿Las más recurrentes son entonces la fuga y la evasión?
-Sí. La fuga del pensamiento de la muerte es la más extendida por una razón que ya no es cultural, es antropológica. El pensamiento de la muerte nos entristece. La fuga es la más habitual porque no la afrontas, no piensas. Por eso decidí poner como título un imperativo. Planta cara a la muerte. Si no plantas cara a la muerte, no plantas cara a la vida, y vives una vida ficticia porque piensas que estarás indefinidamente. Y así no vives con profundidad. Insisto, si te escapas de la muerte, te escapas de la vida. No tendemos a interiorizar todo esto hasta que toca de cerca, entonces haces una serie de reflexiones, pero que, por desgracia, suelen durar muy poco. 

-Si no nos han educado para afrontar la muerte, mucho menos para acompañar a quien se está muriendo…
-Sí, es otro de los temas difíciles de nuestra sociedad. Primero porque pide actitud, pero además faltan unas habilidades comunicativas, una empatía, una capacidad de escucha y de ver qué necesidades tiene esa persona. A las personas moribundas, o enfermos en situación crítica los sacamos de casa y los ponemos en manos de especialistas, y algunos de ellos lo hacen y trabajan muy bien. Pero nos da mucho miedo afrontar esta cuestión. Y se impone lo que se denomina el muro de silencio, la realidad ocultada. Nadie quiere afrontar el tema y a esa persona no se le da la ocasión de despedirse dignamente de las personas que quiere. Es un drama, realmente. Otra cosa es cuando el que se está muriendo tiene la lucidez necesaria para saber cuál es su situación y decidir como quiere que sean sus últimos días en este mundo. Pero es algo muy difícil de ver, realmente. Hay veces que el enfermo terminal cree que lo puede asumir, y así es, pero no cree que el entorno lo pueda asumir. Y entonces el profesional no sabe qué hacer. Los familiares le dicen, "no le diga", y el enfermo, que lo sabe, le dice, "no se lo diga". Y es cuando se crean estos círculos de silencio en que todo el mundo lo sabe todo, pero nadie afronta la realidad. Y la realidad en esta situación es difícil de afrontar, pero es lo que puede dar un poco de paz a esa persona. 

-Hábleme de los que se quedan y de otro arte difícil de dominar, el de consolar. ¿Cómo se puede consolar a alguien que ha perdido a un ser querido?
-Mi impresión de fondo es que las palabras no consuelan. Nuestra necesidad de consuelo, es insaciable, y las palabras te pueden ayudar y curar algunas heridas, pero no consolar totalmente, y hablo en primera persona. Es más elocuente el silencio o el gesto, la escucha de la persona, y el consuelo de las palabras es muy frágil, porque las palabras no tienen la capacidad de resucitar a nadie.

-¿La pérdida de un hijo por parte de una madre o un padre es la muerte más difícil de llevar?
-Sí, además es un tema que a mi me merece un respeto absoluto. Es de esas muertes que se puede acabar asumiendo, pero nunca superando porque va contra el ritmo natural de la vida. La muerte de un hijo es la muerte de un proyecto. También creo que hay diferencia entre maternidad y paternidad, porque los vínculos de una madre son los más fuertes. 

-Usted dice en su libro que el hecho de que se le recuerde cuando ya no esté no le consuela…
-No, porque ya no voy a estar para verlo, entonces me da igual. La nostalgia en forma de recuerdo de los demás no es para mi una forma de consuelo. ¿Por qué? Porqué el que quiero estar soy yo."

Parlem de la mort i dels morts. És molt saludable... 

FRACTURES

El terme fractura s'usa en molts contextos de la nostra vida. Podem parlar de fractura social, fractura digital, fractura mecànica, fractura mineral, fractura geològica... i fractura òssia. En tota fractura es dóna la pèrdua de la continuïtat estructural normal provocada per la tensió. Fractura és sinònim de separació, trencament o divisió.


Una fractura òssia em mostra la meva divisió interior, entre pensament/acció i sentiment, m'evidencia la meva incoherència. No hi ha coherència entre el que penso i el que sento. És com si acció i emoció juguessin a estirar la corda: d'una banda hi ha l'acció, que estira cap a un costat, i per l'altra, l'emoció, que estira cap a l'altre. Quan aquesta tensió provocada per forces oposades es manté en el temps, la corda acaba trencant-se, igual que l'os. Hi ha una violència no expressada, continguda, que m'acaba afectant a mi. Si no actuo o no m'expresso com sento, em trenco. 

Tot símptoma osteoarticular té a veure amb un conflicte de desvaloració, una falta de valor per un mateix. No ens sentim capaços per aquesta desvaloració extrema. El nostre esquelet és la nostra estructura, la que ens permet desplaçar-nos, obrir-nos a l'exterior. Si no ens valorem, ens estem privant d'aquesta exploració, ens paralitzem fins a tal punt que, quan ens fracturem un os, se'ns trenca la nostra estructura vital. I una vegada trencats, no tenim més remei (per prescripció mèdica) que descansar el temps suficient per fer possible la reconstrucció, la recuperació de la massa òssia. 

Durant aquest període, se'ns està donant l'oportunitat de reconstruir la nostra manera de viure. Aquest descans, aquesta pausa imposada, ens convida a la reflexió: "El que he fet fins ara ja no em serveix". Se'ns regala un temps per fer-nos més forts, per poder recuperar el valor i així poder actuar sent coherents amb el nostre sentir. 

No és trencar aigües una fractura? I sortir de l'ou?

Una fractura sempre representa el pas del conegut (situació de confort) al desconegut (situacions noves on posar a prova el nostre valor). Passem del món limitat a les infinites possibilitats. Quan ens desprenem dels programes heretats dels nostres ancestres, aquests programes que formaven part dels nostres hàbits, aquests programes còmodes per coneguts, però incòmodes perquè ens bloquegen la nostra vida, apareix la por al desconegut, a la nostra nova vida. Però hem de ser conscients que solament podem trobar la llum si som capaços d'alliberar els programes heretats i "sortir de l'ou" per afrontar la vida que volem viure lliurement. TRENCAR ENS PERMET RENÉIXER.

CARACTERÍSTIQUES DE L'INCONSCIENT

Tenint en compte que un 95% dels nostres actes són inconscients, en tota primera consulta, abans de començar a tractar un símptoma o un conflicte a partir del Projecte Sentit i del Transgeneracional, com a acompanyants en processos de salut, ens interessa informar el nostre client sobre quin és el comportament de l'inconscient perquè pugui entendre com funciona. 

Característiques de l'inconscient:

L'ALTRE NO EXISTEIX

Per a l'inconscient l'altre no existeix, tot sóc jo. L'altre és aquí per mostrar-me la meva ombra. A la meva vida apareixen persones que em mostren aquelles parts de mi en conflicte, i em donen l'oportunitat de veure en ells, com en un mirall, les meves qüestions no resoltes. Projectem en els altres les nostres necessitats. Això ens permet entendre els conflictes per identificació i per projecció. Però no serveix de res parlar dels altres com a font dels nostres conflictes (pràctica molt estesa), sinó com a reflex de nosaltres mateixos.  

Per exemple: Imagineu que m'incomoda l'actitud d'un conegut perquè sempre vol tenir la raó i el considero prepotent. No serveix de res que el critiqui per aquest motiu, ni que intenti canviar-lo, perquè potser ell ja se sent bé actuant així, potser la seva manera de fer no li és conflictiva. En aquest cas, el que he de revisar és què suscita en mi aquesta actitud. Per què em molesta que vulgui tenir raó? Què hi ha de prepotència en les meves accions? Potser cerco reconeixement?... Aquestes reflexions em portaran a l'origen del meu conflicte i així tinc la possibilitat de poder transformar la informació que té el meu inconscient. En el moment que jo incorpori aquesta nova informació, aquesta actitud prepotent ja no afectarà més el meu estat d'ànim o senzillament aquest conegut desapareixerà de la meva vida perquè ja m'haurà mostrat la part de la meva ombra que havia de veure la llum.


EL TEMPS NO EXISTEIX

Per a l'inconscient tot succeeix en present. La nostra part conscient percep la temporalitat (present, passat, futur; dia, nit...; però per a l'inconscient tot passa en aquest mateix moment. Gràcies a aquesta atemporalitat de l'inconscient, en tot moment podem accedir a qualsevol experiència enregistrada en el nostre inconscient per transformar-la, sigui a través d'actes de consciència espontanis o mitjançant relaxacions molt profundes. 


LA IL·LUSIÓ NO EXISTEIX. TOT ÉS REAL 

L'inconscient no distingeix entre el que passa en realitat i el que creu o imagina que passa. Real, imaginari i simbòlic per a l'inconscient és el mateix. 

Un exemple clar el tenim quan mirem una pel·lícula i plorem; no és real, però la vivim com si ho fos. 

Què passa si IMAGINES que tens un tros de llimona a la boca?


ÉS INNOCENT

L'inconscient és innocent perquè no jutja. El seu objectiu és sobreviure. És la nostra ment, la nostra cultura, les nostres creences... les que decideixen si una cosa està bé o malament; mai el nostre inconscient. Veiem que el que està bé per a una cultura está malament per a una altra. El bé i el mal depenen de les nostres creences, dels nostres programes. I som nosaltres els qui hem de decidir si volem canviar aquestes creences, ja que moltes vegades ens limiten poder viure la vida tal com volem.


PNL, UN MÈTODE PER CONÈIXER-NOS MILLOR

A principi dels anys 70, Fritz Perls (creador de la Gestalt), Milton H. Erikson (hipnoterapeuta) i Virginia Satir (terapeuta familiar) van inspirar Richard Bandler (terapeuta gestalt, matemàtic i informàtic) i John Grinder (psicolingüista) per crear un mètode estructurat que estudiés la manera com aprenem, com actuem i com organitzem la informació que ens arriba de l'exterior en el nostre interior. A partir dels patrons que utilitzaven aquests tres especialistes en comunicació, van crear el que es defineix com "l'estudi de l'experiència subjectiva".

La Programació Neurolingüística (PNL) estudia la manera que tenim d'organitzar les nostres experiències sensorials, emocionals i lingüístiques, i com aquestes influeixen en la nostra evolució personal i professional.

PROGRAMACIÓ: com ens estructurem? És la manera que triem per organitzar les nostres idees o pensaments per aconseguir un resultat;

NEURO: com funcionem? És la forma que tenim de relacionar-nos amb el món, ja que tota experiència és el resultat de processar neurològicament les percepcions internes o representacions que fem de la realitat, així com les percepcions externes que recollim a través dels sentits;

LINGÜÍSTICA: com ens expressem? Indica que usem el llenguatge per ordenar els nostres pensaments i conductes, i per comunicar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres. 

La PNL és una eina molt útil per afavorir la presa de consciència en qualsevol procés de salut. Tot allò que la persona mostra o expressa externament ens portarà a descobrir de quina manera s'estructura internament. Es tracta de prendre consciència d'allò manifestat per donar la possibilitat de transformar el nostre mapa, les nostres percepcions, les nostres representacions internes. Aquest mètode ens permet desenvolupar capacitats d'observació i flexibilitat en la manera d'actuar, i ens capacita per obtenir els objectius desitjats, tant personals com professionals.


Quan actuem ho fem segons la nostra percepció, fruit de la nostra història, la qual ha configurat el nostre mapa mental. No actuem sobre el món real, sinó en funció de les representacions mentals que tenim d'aquest. Moltes vegades entrem en conflicte amb altres individus perquè no tenim en compte que la seva percepció del món és diferent. Construïm el record i l'estructura de l'experiència triant una informació determinada, que pot no ser la mateixa que ha triat l'altre. El nostre mapa ens determina la informació (ometent, generalitzant, distorsionant) i la filtra en funció dels nostres valors, creences, expectatives...


Aquí us deixo "EL CERVELL CONSTRUEIX LA REALITAT" (XARXES-NEUROCIENCIA)





"Nuestra conducta es el resultado del estado en que nos encontramos. Si pudiera usted modificar dicho estado, cambiaría su comportamiento. 

Si todo comportamiento es consecuencia del estado en que nos hallamos, no produciremos las mismas comunicaciones y conductas desde un estado que libere todos nuestros recursos, que desde un estado de impotencia. Entonces la pregunta siguiente es: ¿quién crea el estado en que nos hallamos? En el mismo podemos distinguir dos componentes principales: el primero, nuestras representaciones internas; el segundo, nuestras condiciones fisiológicas y el empleo que hagamos de ellas. El cómo y el porqué se representa uno las cosas, además del cómo y el qué se dice uno a sí mismo ante una situación dada, crean el estado en que se encuentra y, por tanto, los tipos de comportamiento que produce". (ANTHONY ROBBINS)