Especialista en salut emocional

Gestió d'emocions i creences / Sentit biològic de malalties i conflictes / Estudi de l'arbre genealògic

MOMENTS MÀGICS, ELS INNOCENTS

Una de les frases que més sento aquests dies pel carrer és "si no fos pels nens, que tenen tanta il·lusió..., aquestes festes no serien el mateix". Per a ells, el Pare Noel, els Reis d'Orient, el Tió... els obre les portes a un món màgic i, gràcies a ells, per uns dies, nosaltres també podem viure aquests moments com un regal. Beneïda innocència!

La innocència ens dóna llibertat. Quan no hi ha experiència prèvia, ni límits, ni dubtes, ni temor, i hi ha confiança, il·lusió i curiositat: TOT ÉS POSSIBLE. 

Com a acompanyant en processos de salut, hi ha dos moments en tot el procés d'acompanyament que per a mi són màgics. 

El primer és quan la persona, a través d'una carta, d'una trucada telefònica, d'una conversa..., rep una informació nova sobre els seus ancestres: aquestes dates que faltaven per completar l'arbre genealògic, aquest secret tan ben guardat... És un moment d'il·lusió per descobrir: un moment d'INNOCÈNCIA. De fet, la persona no sap on aquesta informació la portarà, però sap que té un gran regal entre les mans. Immediatament poden aflorar les pors, els dubtes..., però aquest instant és especial, hi ha consciència de connexió.

El segon és quan, amb l'estudi del Transgeneracional, la persona fa consciència d'estar reparant en la seva vida el programa d'algun dels seus ancestres. No em refereixo al moment que entén el que està vivint (amb la ment), sinó que em refereixo a aquest instant màgic que sent (amb el cor) aquesta emoció reprimida que no és seva. La cara que posa és la mateixa que la d'un nen el dia de Reis. 

Em sento afortunada de poder compartir aquest rostre il·luminat i la pau que emana. 

SÓN ELS MOMENTS MÀGICS ELS QUE DONEN SENTIT A LA VIDA.

EL SILENCI ENS PARLA

Per definició, el SILENCI és l'absència de so, però com el percebem?

Encara que no en siguem conscients, vivim en un món ple de soroll. Aquest soroll exterior (trànsit, crits, màquines, música amb el volum ben fort...) acaba formant part del nostre interior (ens fa mal el cap, tenim estrès, ens pesa el cos...). El soroll ens envaeix i ens hi acostumem. L'incorporem a la nostra vida sense adonar-nos-en. Per això, cada vegada més, necessitem espais per aïllar-nos d'aquest soroll. A través de meditacions, relaxacions, contacte amb la natura..., perquè som conscients que és la via que ens porta al coneixement.

Persones que parlen sense parar (què és el que no volen escoltar?) i persones que gairebé no parlen mai (què tenen por d'expressar?) són pols oposats del mateix conflicte: la COMUNICACIÓ.


A la televisió, estem farts de veure debats on tots els tertulians parlen alhora defensant la seva veritat (la seva percepció) per convèncer l'altre. No hi ha silenci per a la reflexió. Solament paraules i més paraules. Hi ha una necessitat de reconeixement que els impedeix compartir les seves visions i enriquir-se amb les opinions dels altres. 


També coneixem el silenci que comparteixen dues persones que no tenen res a dir-se, o que no s'atreveixen a dir; aquest silenci incòmode que es pot tallar. És un silenci no buscat, sinó trobat, fruit del desgast, l'apatia, la por... És un silenci que necessita coratge, risc. 

Has experimentat el SILENCI alguna vegada? Com el vius? Et sents a gust en silenci? T'incomoda?...

De la mateixa manera que el silenci en una partitura musical té el seu sentit per a la melodia, et convido a buscar aquest silenci que ens permet la comunicació amb nosaltres mateixos. Aquest silenci buscat, tan desitjable dins del nostre món. Aquest silenci que obre un mar de possibilitats, moltes de desconegudes, que enriquiran la nostra vida. Aquest silenci vital, moltes vegades oblidat.



PERMET QUE EL SILENCI ET PARLI



UN MERECIDO DESCANSO...

Para Daniela,

Erase una vez un país muy lejano donde siempre era de noche. La única luz que sus habitantes podían ver era la luz de la luna. La luna se sentía muy poderosa sabiendo que todos dependían de ella para poder vivir. Y así pasaron años y años, hasta que un día llegó un visitante de otro país y quedó sorprendido de tanta oscuridad.

Éste empezó a contar historias de su país y todos quedaron maravillados al ver que más allá de sus fronteras había un mundo lleno de colores que nunca hubieran imaginado que podía existir.
El viajante quiso saber quién era el responsable de tanta oscuridad y todos los habitantes enseguida le dijeron que fuera a ver a la luna, que ella era la reina del lugar.

El viajante, sin dudarlo, se puso ante la luna y le dijo:

-      ¿Tú eres la responsable de tanta oscuridad?
-      No. Yo soy la encargada de que haya luz en este país –respondió la luna.
-      Pero si siempre es de noche –dijo el viajante.
-      Así es –añadió la luna-. La noche me permite brillar con luz propia.
-      ¿Has pensado alguna vez qué pasaría si tú no estuvieras aquí?
-     Imposible –dijo la luna-. Mi misión es iluminar para que la noche no sea tan oscura; y por esta razón, todos me están muy agradecidos. No puedo abandonarlos.
-     Tu intención es buena –añadió el viajante-, pero creo que has estado durante demasiado tiempo velando para iluminar este lugar y ahora te mereces un descanso. Sólo te puedo decir que no debes preocuparte por nada. Todo estará bien, yo me encargo de ello.

Así lo hizo la luna, se retiró a descansar.

Durante su descanso, sucedió algo maravilloso: la gente del lugar vio aparecer una luz a lo lejos en el horizonte; era el sol del amanecer, y con él, su mundo se vistió de colores.

Gracias a la decisión de la luna, podían ver por primera vez los colores que siempre habían estado allí.



Escrit per Eva Camarena